TRADUCE ESTA PÁGINA

dimarts, 24 d’agost de 2010

DEFINICIÓ DE PSICOMOTRICITAT

El concepte de psicomotricitat va sorgir, a principis del segle XX, vinculat a la patologia. Ernest Dupré (neuròleg francès, primer en fer servir el terme "Psicomotricitat"), l'any 1905, va veure que els seus pacients amb disfunció psíquica, tenien alguna relació amb anomalies físiques. Aquesta concepció de la Psicomotricitat trenca amb els plantejaments dicotònics que entenen l'home com a la suma de dues parts separades, un cos i un esperit, els quals només es preocupen del cos i no es pensen que a partir d'ell es pugui desenvolupar la ment.

Els nous plantejament van ser agafats, primerament, pels francesos. Les principals branques que es van interessar van ser les de la medicina, sobretot els neuròlegs, perquè deien que el model els ajudava a entendre les estructures cerebrals. Una altra branca interessada va ser la de la psiquiatria, perquè els ajudava a entendre patologies, etc.

Va ser al voltant dels anys setanta, amb les publicacions de Louis Picq i Pierre Vayer, que es va començar a relacionar la Psicomotricitat amb l'educació i la pedagogia. A ells es van seguir Jean Le Boulch, André Lapierre i Bernard Aucouturier.

Al llarg de la història, el concepte de Psicomotricitat ha anat evolucionant considerablement. A continuació es presenten algunes definicions que mostren les diverses interpretacions que han hagut des de l'origen del concepte:

Stamback, M.:

La Psicomotricitat es considera com una de les branques de la Psicologia, referida a una de les formes d'adaptació de l'individu al món exterior: la mortaldat. La Psicomotricitat, des d'aquest punt de vista, s'ocuparia "del rol del moviment en l'organització psicològica general, establint les connexions de la psicologia amb la neurofisiologia".

Valley, M.:

L'estudi de la motricitat, al qual es manifesta el comportament de qualsevol reacció visible exterior, sigui reflexa, voluntària, espontània o apresa.

Le Boulch, J.:

El mètode psicocinètic és un mètode de pedagogia activa, es recolza sobre una psicologia unitària de la persona. Privilegia l'experiència viscuda. Es recolza sobre la noció de "reestructuració recíproca" que utilitza, finalment, la dinàmica de grup en el treball.

De Quiróz, B.:

La Psicomotricitat és essencialment l'educació del moviment que procura una millor utilització de les capacitat psíquiques, mentre que la motricitat és fonamentalment la capacitat de generar moviments.

Nuñez y Fernández Vidal:

La Psicomotricitat és la tècnica o el conjunt de tècniques que tendeixen a influenciar en l'acte intencional o significatiu, per estimular-lo o modificar-lo, utilitzant com a mediadors l'activitat corporal i la seva expressió simbòlica. L'objectiu de la Psicomotricitat és augmentar la capacitat d'interacció del subjecte amb l'entorn.

Munián:

La Psicomotricitat és una disciplina educativa, reeducativa i terapèutica, concebuda com a diàleg, que considera a l'ésser humà com a una unitat psicosomàtica i que actua sobre la seva totalitat, per mitjà del cos i del moviment, en l'àmbit d'una relació càlida i descentrada, mitjançant mètodes actius de mediació, principalment corporal, amb la finalitat de contribuir al seu desenvolupament integral.



Al maig de 1995 va néixer a Alemanya el Fòrum Europeu de Psicomotricitat, amb quinze països representats (Bèlgica, Àustria, República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Portugal, Eslovènia, Espanya, Suècia i Suïssa). Un any més tard es va celebrar el I Congrès Europeu de Psicomotricitat, on es va definir el concepte de psicomotricitat:

<<Basada en una visió global de la persona, el terme "psicomotricitat" integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius en la capacitat de ser i d'expressar-se en un context psicosocial. La Psicomotricitat, així definida, ocupa un paper fonamental en el desenvolupament harmònic de la personalitat. Partint d'aquesta concepció es desenvolupen diferents formes d'intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació, qualsevol que sigui la seva edat, en els àmbits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic. Aquestes pràctiques psicomotrius han de conduir a la formació, a la titulació i al perfeccionament professionals i constituir cada vegada més l'objecte d'investigacions científiques.>>

Partint d'aquesta definició, l'educació psicomotriu, o Psicomotricitat, implica aspectes socioafectius, motrius, psicomotrius i intel·lectuals, ja que es preocupa del progrés global de l'infant a partir de les seves vivències corporals que li faciliten el desenvolupament de les capacitats de percepció, comunicació i expressió mitjançant la interacció activa del seu cos amb el medi que l'envolta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog