EL NAIXEMENT DE LA PSICOMOTRICITAT
Els éssers humans sempre ens hem interessat en el com i el per què de la nostra dimensió humana. Durant molt de temps, la ment ha presentat un predomini sobre el cos, la qual cosa ha suposat una separació dels aspectes cognitius, afectius i motrius, pensant que funcionen de manera individual.
Però a partir de diversos estudis realitzats, es va revolucionar la visió que es tenia, establint l'aparició d'una nova línia d'investigació i confegint les bases per a una nova disciplina. Aquests estudis, com els realitzats pel Dr. Ernest Dupré, van demostrar que els trastorns motrius no eren causats per lesions neurològiques, sinó que per una autrada en el desenvolupament funcional, anomenant-la "debilitat motriu". De la mateixa manera, el Dr. André Collin va introduir la noció de "Síndrome Infantil normal Psiconeuromuscular". Aquestes investigacions noves, van ser decisives a l'època i van separar allò patològic d'allò fisiològic, obrint noves expectatives d'investigació que seran la base dels estudis de Wallon, Gesell, Ajuriaguerra i molts altres.
Posteriorment va sorgir el terme "trastorn motriu", entés com una disfunció o desorganització de la relació motriu.
El concepte "Psicomotricitat" va nèixer com a una estratègia que buscava normalitzar les conductes posturals inadequades de les persones, mitjançant exercicis motrius.
Més tard, s'amplia el concepte, definint la Psicomotricitat com una relació del moviment i el pensament, utilitzada, d'aquesta manera, com una manera de millorar l'activitat social i el comportament dels individus; a més a més d'aportar les estructures bàsiques per a l'aprenentatge escolar (esquema corporal, lateralitat, nocions espaials i temporals...).
Finalment, a una darrera etapa de l'evolució del concepte de Psicomotricitat, i més influenciada per la corrent psicoanalista, es va establir que les perturbacions psicomotrius eren originades per fenòmens emocionals que s'expressaven al to muscular. Per això es proposa treballar amb tècniques de relaxació, kinesiterapia, gimnàstica i psicoteràpies, per tal de millorar i reestructurar la personalitat, eliminant tensions i millorant les relacions amb el jo intern i amb els altres.
Durant la seva evolució, el concepte de Psicomotricitat ha anat incorporal nous enfocaments i conceptes, els quals estaven estretament relacionats amb les tendències imposades a cada període històric i científic que ha hagut d'enfrontar.
Va ser al voltant dels anys setanta, amb les publicacions de Louis Picq i Pierre Vayer, que es va començar a relacionar la Psicomotricitat amb l'educació i la pedagogia. A ells es van seguir Jean Le Boulch, André Lapierre i Bernard Aucouturier.
LA PSICOMOTRICITAT A FRANÇA I A ALEMANYA
Corrent francesa
 |
| Henry Wallon |
Henry Wallon: pare de la psicologia genètica o psicobiològica. Va ser psicòleg i biòleg. Al concepte d'home va introduir la part psicoafectiva perquè afectava a la part emocional i la psicomotricitat era apta per a treballar aquest aspecte. Veu la importància de l'entorn en la influència del medi i el factor social. Es va preocupar molt sobre l'esquema corporal, l'entenia com a procès de construcció (no es neix amb ell, s'elabora durant tota la vida i és important de veure, des del principi, com es construeix l'esquema corporal i com afecta al desenvolupament de l'infant). Dóna molta importància al to muscular, veu que té a veure amb qualsevol acte motriu i dóna informació a nivell afectiu i emocional.
 |
| Jean Piaget |
Jean Piaget: Va fer la psicologia de la intel·ligència. El primer estadi dels estats té molt a veure amb la psicomotricitat. Qualsevol acció o moviment ajuda al desenvolupament intel·lectual. El llenguatge apareix quan s'experimenta a partir de l'acció. Totes les experiències a nivell motriu i sensorial ajuden al desenvolupament de l'intel·lecte. Les relacions socials també ajuden. Va fer la teoria dels estadis (sensoriomotor, preoperatori, operatori, de les operacions abstractes).
Julián Ajuriaguerra: Agafa les idees de Wallon. Continua preocupat amb el to i la seva relació amb les emocions, i afegeix aspectes del psicoanàlisi, així com exemples de com el to té a veure amb les relacions amb els altres i com ajudarà en el llenguatge. Com que ve la psiquiatria, va descriure els primers síndromes psicomotors (problemes motrius que es manifesten amb altres trastorns).
Louis Picq i Pierre Vayer: Són els primers que comencen a relacionar psicomotricitat amb pedagogia i educació. Al 1960 van publicar una obra on es fa la inclusió de la psicomotricitat en l'educació per primera vegada. Els segueixen Le Boulch, Lapierre i Acouturier. Aquesta vessant va tenir més èxit fora de França que dintre, sobretot en els entorns llatins.
RECONEIXEMENT DE LA PSICOMOTRICITAT ARREU DEL MÓN
França: Diploma d'Estat com a psicomotricista.
Uruguay: Diplomatura de Psicomotricitat (des de la vessant mèdica).
Xile: Diplomatura en Psicomotricitat Educativa (a la Facultat d'Educació).
Argentina: Llicenciatura en Psicomotricitat.
Dinamarca: Diplomatura d'Estat, Educadors del Moviment i del Relaxament.
Holanda: Terapeuta Psicomotriu.
Luxemburg: La psicomotricitat està reconeguda com a auxiliar de medicina però no té formació específica.
Itàlia i Bèlgica: Estudis d'especialització per a fisioterapeutes i mestres d'Educació Física.
Suècia i Espanya: Té acceptació però no existeix una formació oficial ni es reconeix com a professió.
Regne Unit: Es nega l'existència de la Psicomotricitat.
LA PSICOMOTRICITAT A ESPANYA (link a un article de Pedro Pablo Berruezo)
Corrent alemanya
Kephart: per a ell, l'aprenentatge motriu és la base de qualsevol aprenentatge, i sostè que és precís ajudar a l'infant a establir allò que anomena "generacions motrius". Aquestes generacions motrius inclouen: postura i equilibri, locomoció, contacte, recepció i propulsió, la imatge corporal i la lateralitat.
Schilling: es basa en la teoria del desenvolupament de Piaget, incloent principis de la psicologia de l'aprenentatge. El moviment es considera com un acte d'estructuració i com una part important per a poder actuar. La percepció de l'infant durant el procés d'aprenentatge ha de modificar-se en la seva estructura per tal de generalitzar els patrons del moviment i poder adaptar-se a l'entorn amb les seves múltiples variacions. Segons aquest model, el fonament més important de la capacitat d'actuar, és la capacitat de diferenciar els patrons de la percepció i del moviment.
RECONEIXEMENT DE LA PSICOMOTRICITAT ARREU DEL MÓN
França: Diploma d'Estat com a psicomotricista.
Uruguay: Diplomatura de Psicomotricitat (des de la vessant mèdica).
Xile: Diplomatura en Psicomotricitat Educativa (a la Facultat d'Educació).
Argentina: Llicenciatura en Psicomotricitat.
Dinamarca: Diplomatura d'Estat, Educadors del Moviment i del Relaxament.
Holanda: Terapeuta Psicomotriu.
Luxemburg: La psicomotricitat està reconeguda com a auxiliar de medicina però no té formació específica.
Itàlia i Bèlgica: Estudis d'especialització per a fisioterapeutes i mestres d'Educació Física.
Suècia i Espanya: Té acceptació però no existeix una formació oficial ni es reconeix com a professió.
Regne Unit: Es nega l'existència de la Psicomotricitat.
LA PSICOMOTRICITAT A ESPANYA (link a un article de Pedro Pablo Berruezo)
